Fidel Trias Pagès neix a Sabadell el 18 de novembre de 1918. La seva vocació
artística es manifesta molt aviat i als catorze anys es matricula a l'Escola Superior de
Belles Arts de Barcelona.
L'any 1936, amb l'esclat de la Guerra Civil, es veu obligat a abandonar els estudis i la carrera incipient de pintor. Acabada la guerra, però, torna a agafar els pinzells i inicia una trajectòria artística que ja no interromprà fins a la seva mort, l'any 1971.
Fa la primera exposició l'any 1942 a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, entitat on continuarà exposant sovint al llarg dels anys i amb la qual es vincularà posteriorment com un dels membres més actius, en èpoques especialment crítiques per a la supervivència d'aquesta institució sabadellenca.
Durant els anys següents participa també en una mostra a Madrid (1945) i exposa als Amics de l'Art de Tàrrega (1947). La seva obra pictòrica, durant aquesta primera època, es compon bàsicament de retrats, motius florals, paisatges i natures mortes.
L'any 1952, la participació a l'Exposició d'Art Litúrgic celebrada a Barcelona amb motiu del xxxv Congrés Eucarístic Internacional marca la incorporació a la seva obra de la temàtica religiosa, que hi anirà adquirint protagonisme fins a constituir-ne el gruix principal i quedarà plasmada en una sèrie d'obres murals.
La primera d'aquestes obres, la capella del Santíssim Sagrament de Sant Feliu del Racó (realitzada entre 1952 i 1955), reflecteix la influència del seu mestre Antoni Vila-Arrufat però ja deixa entreveure clarament l'inici d'una concepció de la pintura religiosa profundament personal, innovadora però al mateix temps arrelada en una tradició on es barregen el romànic i el llegat noucentista més recent.
Posteriorment a l'obra del Santíssim de Sant Feliu del Racó, i en el període que va de 1952 a 1959,
realitzarà pintures murals de tema religiós al vestíbul de l'Alberg del Nen Jesús, a l'absis de
l'església de Bellaterra, a l'altar major de l'església parroquial de Sant Llorenç Savall i al
baptisteri de la basílica de la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona.
De 1960 a 1966 du a terme el conjunt de l'església de sant Oleguer de Sabadell, l'altar de la Verge del Roser de Sant Vicenç de la Creu Alta, l'altar major de Sant Feliu del Racó, l'església del convent de la Junta Provincial de Protecció de Menors de Sant Llorenç Savall, l'altar major de l'església dels salesians del carrer de Rocafort, de Barcelona (en col·laboració amb Raimon Roca) i l'altar dels màrtirs de l'església de Sant Genís de Vilassar.
De totes aquestes obres, sens dubte la més important és la de sant Oleguer de Sabadell, una església de nova planta inaugurada el 1961 i on Fidel Trias, a part de fer la pintura mural de tot l'interior, va dissenyar i dirigir la manufactura dels vitralls, dels esgrafiats, dels baldaquins, del via crucis, dels canelobres i de les tovalles dels altars, i va decidir els tons de les parets i els detalls de la fusteria i de l'obra de ferro.
També entre 1952 i 1958 va pintar murals de temàtica no religiosa, entre els quals destaquen els de la fàbrica Marcet, de Sabadell, i els del Banc de Bilbao d'aquesta mateixa ciutat.
En els últims anys de la seva vida, i arran de la nova orientació litúrgica del Concili Vaticà ii, va haver d'abandonar l'obra mural religiosa i es va tornar a concentrar en la pintura de cavallet, amb una clara preferència pel retrat.
Parlant de l'obra de Fidel Trias, Angel Marsà diu:
El concepte es troba en la línia d'un realisme lleument expressionista, resolt amb una tècnica molt depurada, a base d'enèrgica pinzellada i grafisme vigorós.
Una de les constants dels seus murals és la integració rigorosa amb l'entorn arquitectònic. Arturo Llopis associa els seus murals amb un «desig de fondre's en l'arquitectura, en l'estructura i en les motllures del temple, en les seves formes [....] a través de la mínima exposició d'elements colorístics, acumulant en l'harmoniosa composició el blanc, el gris i les gammes suaus, acusant els escorços, l'agrupament de figures amb un dibuix poderós, gràvid, malgrat la ingravidesa i l'espiritualitat que presta al conjunt».
En paraules d'Antoni Vila-Arrufat,
... és conseqüència importantíssima, en aquests temps de genialitats fàcils, poder dir que en Trias Pagès ha escollit amb valentia el camí de les dificultats, de la responsabilitat, i de mostrar a tota llum, lleialment, sense amagatalls intel·lectuals i amb honradesa, les seves possibilitats i limitacions; o sigui, la servitud i la grandesa del seu art.